Amb l’inici del curs també iniciem la
publicació d’articles que ens feu arribar les persones de Bibliomèdia, sempre
relacionats amb la nostra tasca de bibliotecaris/es escolars.
Aprofitant que tenim el Lluís viatjant, amb la seva família, per llatino-amèrica ens anirà enviant articles amb les seves impressions de les biblioteques que visitin.
Aquest estiu he
tingut l'oportunitat de viatjar a Panamà. A més de les visites turístiques
típiques i previsibles, desplaçar-te pel món sempre és una oportunitat per
conèixer noves realitats: persones, paisatges, maneres de fer, menjars,
costums... Fruit d'aquest plantejament, també m'interessen les biblioteques,
tant públiques com escolars. Així, quan apareix la paraula biblioteca escrita
en algun rètol, paret o qualsevol altre suport, si no sóc jo qui l'ha
vist, la resta de família -els fills estan molt entrenats en aquest
sentit- s'encarreguen d'avisar-me. Deu ser per deformació professional i
familiar.
Durant el
viatge vaig estar a dues biblioteques públiques, una a Boquete i
l'altra a Bocas del Toro.
Boquete és un poble
relativament petit situat a l'oest del país. El seu clima és temperat, ja
que es troba a més de 1.000 metres d'alçada i hi viuen molts estrangers,
sobretot americans jubilats que han trobat a nivell de país unes bones
condicions fiscals i preus baixos i a Boquete en concret una òptima temperatura
(Panamà, en general, és sufocant i amb una humitat altíssima). A més, el paisatge
és muntanyós i bonic, semblant a Suïssa o al nostre Montseny.
Doncs bé, en aquest
poble vam passar per davant d'un edifici anunciat com a Biblioteca pública
i els meus fills de seguida van començar a cridar aquest nom i a demanar
d'entrar-hi. Al poble ens hi havíem de quedar tres dies i tot
just acabàvem d'arribar, de manera que vaig prometre que hi
aniríem l'endemà. L'endemà, però, vam estar visitant una plantació de cafè
(en aquesta zona es cultiva un dels millors cafès del món) i se'ns va fer tard,
així que vam deixar la visita a la biblioteca per al darrer dia.
Ens vam presentar a
la biblioteca quan mancava mitja hora per tancar. La jornada també havia estat
plena d'activitats, però ens vam organitzar per, almenys, poder
passar aquells trenta minuts envoltats de llibres i conèixer l'equipament.
Per cert, l'edifici feia patxoca: 3 pisos d'alçada, modern i amb grans
finestrals que des de fora permetien distingir prestatges plens de
llibres. Quan vam creuar el vestíbul, però, ens vam quedar amb un pam de
nas. I no pas perquè l'interior no fos acollidor ni desentonés amb la imatge
que ens havíem fet a l'exterior, al contrari: ens trobàvem en una zona
espaiosa, amb taules i cadires per treballar, prestatges amb llibres que
semblaven nous, retolacions clares, butaques còmodes... Això sí, cap usuari.
I
és que el noi que hi havia al taulell ens va explicar, després d'aixecar el cap
i desentendre's per un moment del mòbil que tenia a les mans, que ja no podíem
entrar a la biblioteca ni fer ús dels espais perquè estaven a punt de tancar.
De seguida va tornar al seu mòbil. Ens vam quedar tan parats que no vam saber
reaccionar i vam girar cua. Potser només va ser una anècdota desafortunada,
però ens va semblar que aquell noi no tenia cap interès per la seva feina i que
tot aquell bé de Déu estava ben desaprofitat.
La segona
biblioteca pública panamenya ens la vam trobar, tal com he explicat
anteriorment, a Bocas del Toro, un grup d'illes molt turístiques situades
a la costa atlàntica, gairebé fent frontera amb Costa Rica. En aquesta ocasió
es tractava d'un equipament molt més humil que no pas el de Boquete:
l'edifici constava d'un sola planta, la façana devia fer uns quatre metres
d'amplada, per accedir a la porta calia creuar un bassal d'aigua bruta i
deixalles, no hi havia vorera... Escarmentats per l'anterior experiència
vam mirar de visitar-la en aquell mateix moment.
La porta estava
tancada i no hi havia cap indicació horària ni de calendari enlloc. Des de
dins, però, algú ens devia sentir i va obrir una mica la porta. Es
tractava de la responsable. Ens va explicar que la biblioteca estava oberta,
però que passava la clau per seguretat (no vam saber quina, ja que
es tracta d'una zona poc conflictiva i hi ha policia i molts turistes
pel carrer).
Vaig dir-li que
jo també sóc bibliotecari escolar. Ens va deixar passar. L'espai constava de
dues zones: la primera, on ens trobàvem, devia fer uns 100 metres quadrats
i constava d'una taula de despatx amb ordinador per a la bibliotecària, uns
quants prestatges plens de llibres força vells, la majoria clàssics de la
literatura castellana i tots ells sense cap distintiu per classificar-los
(després de preguntar-ho vaig saber que es feia un registre manual) i taules i
cadires força tronades. L'altra sala comptava amb una dotzena
d'ordinadors que es veien nous i ben conservats. Suposo que era degut
al seu poc ús, tal com vaig comprovar tot seguit. I és que darrere nostre
va entrar un noi que es va presentar com el nou director d'una escola
d'una illa veïna i, quan va demanar per accedir a les computadores, se li va
aclarir que només les podien emprar els alumnes del poble.
A part de nosaltres
i el director d'escola només hi havia una altra usuària: una nena d'uns 8
o 9 anys que feia servir l'ordinador de la bibliotecària.
Ens la va presentar
com la seva néta. També ens va mostrar la pàgina web que estava consultant: un
portal de manualitats, moltes de les quals havien estat posades en pràctica i
decoraven el local, tal com ens va assenyalar amb orgull la bibliotecària que,
aleshores vaig adonar-me'n, tenia la taula plena de cartolines, tisores i
altres eines per fer manualitats. Els meus fills, mentrestant, havien agafat un
llibre cadascun i em van demanar d'endur-se'ls en préstec. La
bibliotecària hi va accedir i va apuntar els títols manualment en una llibreta.
No em va demanar cap dada. Li vaig dir l'hotel on ens estàvem. Vam quedar que
els tornaríem a la tarda. Obrien de dues a sis. Vam passar a un quart de tres.
La portava continuava tancada, però aquest cop no ens va obrir ningú. Vam haver
de passar més tard.
No sé com deuen ser
la resta de biblioteques públiques de Panamà, però les dues que he conegut no
són precisament un model per exportar. Potser vaig tenir mala sort i si mai
torno a aquest país em trobaré una altra realitat més positiva.
Lluís Baella (Escola Pia de Granollers - Grup Bibliomèdia)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada