Biblioteques del món (1)

Amb l’inici del curs també iniciem la publicació d’articles que ens feu arribar les persones de Bibliomèdia, sempre relacionats amb la nostra tasca de bibliotecaris/es escolars.

Aprofitant que tenim el Lluís viatjant, amb la seva família, per llatino-amèrica ens anirà enviant articles amb les seves impressions de les biblioteques que visitin.


Aquest estiu he tingut l'oportunitat de viatjar a Panamà. A més de les visites turístiques típiques i previsibles, desplaçar-te pel món sempre és una oportunitat per conèixer noves realitats: persones, paisatges, maneres de fer, menjars, costums... Fruit d'aquest plantejament, també m'interessen les biblioteques, tant públiques com escolars. Així, quan apareix la paraula biblioteca escrita en algun rètol, paret o qualsevol altre suport, si no sóc jo qui l'ha vist, la resta de família -els fills estan molt entrenats en aquest sentit- s'encarreguen d'avisar-me. Deu ser per deformació professional i familiar.
Durant el viatge vaig estar a dues biblioteques públiques, una a Boquete i l'altra a Bocas del Toro.

Boquete és un poble relativament petit situat a l'oest del país. El seu clima és temperat, ja que es troba a més de 1.000 metres d'alçada i hi viuen molts estrangers, sobretot americans jubilats que han trobat a nivell de país unes bones condicions fiscals i preus baixos i a Boquete en concret una òptima temperatura (Panamà, en general, és sufocant i amb una humitat altíssima). A més, el paisatge és muntanyós i bonic, semblant a Suïssa o al nostre Montseny. 

Doncs bé, en aquest poble vam passar per davant d'un edifici anunciat com a Biblioteca pública i els meus fills de seguida van començar a cridar aquest nom i a demanar d'entrar-hi. Al poble ens hi havíem de quedar tres dies i tot just acabàvem d'arribar, de manera que vaig prometre que hi aniríem l'endemà. L'endemà, però, vam estar visitant una plantació de cafè (en aquesta zona es cultiva un dels millors cafès del món) i se'ns va fer tard, així que vam deixar la visita a la biblioteca per al darrer dia.

Ens vam presentar a la biblioteca quan mancava mitja hora per tancar. La jornada també havia estat plena d'activitats, però ens vam organitzar per, almenys, poder passar aquells trenta minuts envoltats de llibres i conèixer l'equipament. Per cert, l'edifici feia patxoca: 3 pisos d'alçada, modern i amb grans finestrals que des de fora permetien distingir prestatges plens de llibres. Quan vam creuar el vestíbul, però, ens vam quedar amb un pam de nas. I no pas perquè l'interior no fos acollidor ni desentonés amb la imatge que ens havíem fet a l'exterior, al contrari: ens trobàvem en una zona espaiosa, amb taules i cadires per treballar, prestatges amb llibres que semblaven nous, retolacions clares, butaques còmodes... Això sí, cap usuari. 


I és que el noi que hi havia al taulell ens va explicar, després d'aixecar el cap i desentendre's per un moment del mòbil que tenia a les mans, que ja no podíem entrar a la biblioteca ni fer ús dels espais perquè estaven a punt de tancar. De seguida va tornar al seu mòbil. Ens vam quedar tan parats que no vam saber reaccionar i vam girar cua. Potser només va ser una anècdota desafortunada, però ens va semblar que aquell noi no tenia cap interès per la seva feina i que tot aquell bé de Déu estava ben desaprofitat.

La segona biblioteca pública panamenya ens la vam trobar, tal com he explicat anteriorment, a Bocas del Toro, un grup d'illes molt turístiques situades a la costa atlàntica, gairebé fent frontera amb Costa Rica. En aquesta ocasió es tractava d'un equipament molt més humil que no pas el de Boquete: l'edifici constava d'un sola planta, la façana devia fer uns quatre metres d'amplada, per accedir a la porta calia creuar un bassal d'aigua bruta i deixalles, no hi havia vorera... Escarmentats per l'anterior experiència vam mirar de visitar-la en aquell mateix moment.
La porta estava tancada i no hi havia cap indicació horària ni de calendari enlloc. Des de dins, però, algú ens devia sentir i va obrir una mica la porta. Es tractava de la responsable. Ens va explicar que la biblioteca estava oberta, però que passava la clau per seguretat (no vam saber quina, ja que es tracta d'una zona poc conflictiva i hi ha policia i molts turistes pel carrer).

Vaig dir-li que jo també sóc bibliotecari escolar. Ens va deixar passar. L'espai constava de dues zones: la primera, on ens trobàvem, devia fer uns 100 metres quadrats i constava d'una taula de despatx amb ordinador per a la bibliotecària, uns quants prestatges plens de llibres força vells, la majoria clàssics de la literatura castellana i tots ells sense cap distintiu per classificar-los (després de preguntar-ho vaig saber que es feia un registre manual) i taules i cadires força tronades. L'altra sala comptava amb una dotzena d'ordinadors que es veien nous i ben conservats. Suposo que era degut al seu poc ús, tal com vaig comprovar tot seguit. I és que darrere nostre va entrar un noi que es va presentar com el nou director d'una escola d'una illa veïna i, quan va demanar per accedir a les computadores, se li va aclarir que només les podien emprar els alumnes del poble.
A part de nosaltres i el director d'escola només hi havia una altra usuària: una nena d'uns 8 o 9 anys que feia servir l'ordinador de la bibliotecària. 


Ens la va presentar com la seva néta. També ens va mostrar la pàgina web que estava consultant: un portal de manualitats, moltes de les quals havien estat posades en pràctica i decoraven el local, tal com ens va assenyalar amb orgull la bibliotecària que, aleshores vaig adonar-me'n, tenia la taula plena de cartolines, tisores i altres eines per fer manualitats. Els meus fills, mentrestant, havien agafat un llibre cadascun i em van demanar d'endur-se'ls en préstec. La bibliotecària hi va accedir i va apuntar els títols manualment en una llibreta. No em va demanar cap dada. Li vaig dir l'hotel on ens estàvem. Vam quedar que els tornaríem a la tarda. Obrien de dues a sis. Vam passar a un quart de tres. La portava continuava tancada, però aquest cop no ens va obrir ningú. Vam haver de passar més tard. 


No sé com deuen ser la resta de biblioteques públiques de Panamà, però les dues que he conegut no són precisament un model per exportar. Potser vaig tenir mala sort i si mai torno a aquest país em trobaré una altra realitat més positiva.

Lluís Baella (Escola Pia de Granollers - Grup Bibliomèdia)

Comentaris