2 de novembre de 2013

Biblioteques del món (2)

Viatjar es pot associar a moltíssimes activitats.  Per a la meva família i per a mi, per exemple, és sinònim d'aprendre. Com que sóc mestre i bibliotecari, un dels temes que m'interessen quan arribo a un nou país, ja que ho faig acompanyat dels meus fills, és la literatura infantil.

Vam entrar a Colòmbia per Cartagena d'Índies, segurament la ciutat més turística del país, i vam tenir la sort de poder-nos hostatjar a casa de l'Alejita, una familiar per via paterna. No ens coneixíem personalment, però quan mesos abans va saber que aniríem a Colòmbia ens va oferir casa seva amb els braços oberts (una mostra evident -i molt generalitzada- de l'hospitalitat sud-americana, aquesta gent que a casa nostra sovint es menysté injustament perquè són emigrants però, sobretot, per prejudicis i incultura pròpia). Doncs bé, el primer que va fer l'Alejita quan vam arribar va ser passejar-nos i fer-nos conèixer els límits i els carrers més importants de la ciutat i, a continuació, dur-nos a una gran superfície comercial (ens hem adonat que, això darrer, també agrada molt per aquestes latituds; una mostra que la "modernitat" també fa estralls per terres llatinoamericanes). Allí vam entrar a una llibreria i vam demanar quins autors i quins llibres de literatura infantil colombians ens recomanaven. Va ser la primera vegada que vam sentir parlar d'en Rafael Pombo.

En Rafael Pombo és un escriptor i poeta colombià de finals del segle XIX i principis del XX molt conegut al seu país pels contes i poesies que va escriure i recopilar per a nens i nenes. Igual que nosaltres hem crescut amb les històries d'en Patufet, la Blancaneus, la Caputxeta Vermella o Els tres porquets, cap nen colombià deixa enrere la infantesa sense haver escoltat, per exemple, el conte Mirringa mirronga o sense haver memoritzat algun dels seus poemes, com el de Rinrín Renacuajo, els primers versos dels quals fan així:

El hijo de Rana, Rinrín Renacuajo,
salió esta mañana, muy tieso y muy majo.
Con pantalón corto, corbata a la moda,
sombrero encintado y chupa de boda.
"¡Muchacho, no salgas!" Le grita mamá.
Pero él hace un gesto y orondo se va.
Halló en el camino a un ratón vecino.
Y le dijo: "¡Amigo! venga, usted conmigo.
Visitemos juntos a doña Ratona
y habrá francachela y habrá comilona".

Si vam arribar al país per Cartegena vam marxar-ne per Bogotà. I si a la primera ciutat vam conèixer en Rafael Pombo, a la segona ens en vam acomiadar.


Passejant pel centre històric de Bogotà, a tocar de la Plaça Bolívar, vam anar a passar per davant de la casa on va néixer, al barri de La Candelaria. Il·lusionats, vam entrar-hi, ja que la porta estava oberta, i vam saber que l'immens casalot on el poeta va passar els seus primers anys de vida actualment és una biblioteca pública que porta el seu nom. 
A més, en el mateix edifici es troba la Fundació Rafael Pombo. Al final hi vam passar tota la tarda i van ser unes hores molt especials, tant per inesperades com per senzilles, però plenes de benestar i placidesa. 


Vam començar firant-nos amb més llibres de l'autor, els quals es podien comprar a la recepció de la Fundació. Un era de poemes i n'hi havia un altre amb la seva biografia i unes il·lustracions molt boniques. 


Però a més de llibres seran màquines del temps, d'emocions i de records: cada vegada que obrim les seves pàgines, ens transportarem a la tarda de la tardor de 2013 en què vam estar a la biblioteca Rafael Pombo de Bogotà. 

Això, però, serà a casa i més endavant. Retornant a la tarda en qüestió, després del vestíbul vam passar a les sales de l'equipament. 





Per les imatges comprovareu que es tractava d'un espai acollidor, ben il·luminat, amb un mobiliari còmode i específic que convidava els infants a llegir (i que ja ens agradaria tenir o trobar a moltes de les biblioteques de casa nostra) i, finalment, amb un fons atractiu i ben seleccionat. 

Vam acabar la tarda en una altra sala de l'edifici participant en una sessió de contes. Va ser la cirereta del pastís. 

La responsable de l'activitat, de nom Gloria María Giraldo, era d'aquelles persones que tenen el do de la paraula, que han nascut (i segurament també s'han format) per explicar contes. En tot cas, grans i petits  vam quedar embadalits amb les seves històries. La primera sobre La rateta que escombrava l'escaleta i la segona, amb dinàmica de pintura inclosa, sobre El príncep presumit. Per cert, a la versió de la Gloria María Giraldo, la rateta presumida no es casa amb un gat que se l'acaba menjant sinó amb un ratolí bonic i bufó que l'estima i la fa feliç... 



Un bon final tant per a la història de la rateta com també pel nostre viatge per Colòmbia i la seva literatura infantil i juvenil.

Lluís Baella (Escola Pia de Granollers - Grup Bibliomèdia)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada